SkyRace Comapedrosa 2017

El passat cap de setmana del 28 al 30 de Juliol, es va celebrar la SkyRace Comapedrosa, en què es va aprofitar per celebrar els mundials Juniors (en km Vertical i la cursa de 15km), per altra banda la cursa de 21km va ser puntuable per la copa del món categoria absoluta.
Les curses van començar el divendres 28 amb el km Vertical que disputaven els Juvenils, i Diumenges 30 es celebraven la SkyRace comapewdrosa de 21km i la SkyRace Arinsal de 15km
El meu viatge va començar divendres al migdia, després de plegar de la feina, vaig pujar ha Andorra amb transport públic des d’Olesa de Montserrat, després de fer molts transbordos, vaig aconseguir arribar a Arinsal (poble on es disputaven les proves).
Dissabte al matí, vaig aprofitar per ajudar a l’organització a senyalitzar un tram de la cursa, vàrem fer del km 10 al 16 tot pujant el Comapedrosa (Cim més alt d’Andorra). Realment em va anar bé per poder estudiar i recordar part del circuit, a part que, ja que estava al Pirineu, volia aprofitar per gaudir al màxim del seu encant. 
Un cop a Arinsal, i després de descansar una mica, vàrem aprofitar per anar a la reunió de cursa i poder sentir a l’organització que ens deien per l’endemà, a part que vaig poder saludar i veure a grans amics i atletes. 
Diumenge al matí em vaig aixecar ben d’hora per poder esmorzar tranquil·lament, els nervis ja començaven a estar a flor de pell, és una de les curses més dures que faig, però una de les més impressionants. És una cursa que a part dels grans paisatges i grans atletes, el que més m’atrau és el dur traball tan fisic com psicologic que comporta. 
Despres d’escalfar bé, a les 8:30 del matí donaven el tret de sortida a la SkyRace Comapedrosa, era hora de gaudir com mai, d’escoltar-se a un mateix i donar el millor de mi. Realment em vaig trobar molt bé de cames, de cap… A vans de Sortir vaig voler visualitzar una mica la cursa i ficar temps de pas en 3 o 4 punts del circuit per intentar fer el mateix temps que l’any passat. Realment em va anar molt bé i vaig anar quadrant tots els temps marcats. 
És un circuit amb 2 pujades i 2 baixades. Vaig volger sortir a tope a la primera pujada sabent que la baixada era molt tècnica i em permetria agafar forces i en canvi a la segona pujada vaig agafar un ritme constant i còmode per intentar arribar a dalt al Comapedrosa amb una mica d’energia i intentar baixar amb ritme, ja que cada cop em sento més agut baixant per corriols no massa tècnics.
Vaig parar el crono amb 5h i 5 minuts (5 minuts més que l’any passat), i el 212 de la general de 288 atletes. 
Vaig acabar molt content de la cursa feda i del plantejament previ, ja que el dia anterior havia pujat el Comapedrosa.
Diuen que el gran esforç per aconseguir els teus somnis dona resultats, i així és. Realment és genial poder compartir grans curses amb grans atletes i amics i lluitar al seu costat. A part que és impressionant veure’ls córrer per aquells camins/corriols….

I per acabar, després de l’entrega de premis, l’organització em va fer pujar una vegada més a dalt el podi per fer-me un reconeixement per la lluita i constància.

Video SkyRace Comapedrosa 

 

CONTINUEM FENT HISTÒRIA DE L’ESPORT CATALÀ INCLUSIU/ADAPTAT a la copa del món de Km Vertical

Fent allò que més m’agrada i m’apaciona l’esport de muntanya!!!
Penso que encara no som conscients del que estem aconseguint. Mil gràcies a tots.
Avui participant a la prova de copa del món de km Vertical de curses de muntanya a la Vertical Cabanera. En pocs esports es pot veure copes del món sense discapacitat veure un atleta paralímpic córrer, i és una de les coses que més m’agrada d’aquest esport. Cursa impressionantment xula i molt dura 5,5km i 1400metres de desnivell positiu amb pendents del 41%. A les 9 del matí des del poble de Cabdella es donava el tret de sortida de la 8ª cursa de la Cabanera, en què homes i dones finalment sortíem plegats fins a arribar al cim del Montsant del Pallars, cim on hi havia la línia d’arribada. Va ser una cursa molt exigent, en què estava formada per un primer una sortida molt ràpida fins arribar a una primera pujada molt dreta que ens portaria a la meitat del recorregut on ho hi havia un avituallament, i després ens esperava un primer tram de pujada més suau que et permetia córrer una mica fins arribar a una canal que tornava a pujar de valent fins a arribar al cim del Montsant del Pallars, on estava la línia de meta.
Finalment, vàrem parar el crono amb 1h19 minuts fent un 18é lloc en la copa del món categoria absoluta homes darrere de la 3ra dona. I un 33è lloc de la general de 76 atletes (contant la categoria de copa del món i categoria open). Realment molt content per què els entrenos donen els seus fruits jeje. Ara parem 15 dies de competir per arribar al 200% a la copa del món de la Skyrace Comapedrosa. Avui va per la millor entrenadora que puc tenir, la mister Laia Aubert, els clubs Club d’Esquí Nòrdic l’Arp i Equip de Tecnificació i Formació en Esports de Muntanya, als espònsors que des del primer dia em donen suport Tuga Active Wear Infinit Igualada i Refugi de l’Arp i a la família que sempre estan al costat encara que estiguis com una puta cabra.

Impressionant BUFF Epic Trail

Un cap de setmana de moltes emocions sentiments, nervis, records de l’any passat….
El passat dissabte dia 8 de juliol, ens aixecàvem a les 5 del matí per estar a les 6 a la línia de sortida de la cursa de 105km, ja que feia d’escombra els primers 20km.
Va ser una experiència molt màgica, gaudint de la cursa, de la muntanya, de l’ambient del públic… d’una altra manera. Varem córrer al costat de grans atletes d’ultrafons i vàrem poder compartir principalment els primers 20km amb els últims corredors, van ser uns primers 20km força ràpids, en què els últims corredors no es creien que fossin els últims corredors, ja que anaven tan bé de temps.
Va ser una cursa molt èpica, en què quan vaig acabar el meu relleu, va començar a ploure de valent, i des del cotxe només feia que pensar en els corredors que estaven en plena cursa, tant els de la cursa de 105, com els de la marató (42km), recordo que mentres anàvem comentant la jugada, per walki, anàvem sentint que estava començant a pedregar, que hi havia trossos de molt vent, trossos de tempesta elèctrica… realment van ser 2 curses molt èpiques.
A la cursa de 42km tots els corredors van superar tots els obstacles i van poder arribar a meta, Però a la cursa de 105km només van poder superar tots els quilometres els 4 corredors que anaven obrint cursa, ja que s’acostava el capvespre i les previsions per la nit eren molt dolentes a causa de una tempesta elèctrica que venia de Lleida i l’organització va decidir aturar la carrera.
Després de gaudir d’un dia amb moltes emocions a flor de pell i de veure els 4 atletes arribar a Baruera, vare manar a descansar per què l’endemà el despertador tornava a sonar ben dora al matí.
Diumenge dia 9, era el meu torn, torn de la mitja marató de muntanya. Una vegada més sortint des de primera fila de sortida per donar el millor de mi des del segon zero, (això si sempre cedint pas i parant si fa falta). Cursa de llagrimeta, de pell de gallina, realment cursa de MUNTANYA.
Molt content de com he corregut, de la visualització prèvia del circuit. He sortit al 200% i amb molt cap, sabent que els primers 4km m’avançaria molta gent, ja que eren molt plans i ràpids, però que després seria el meu torn, ja que venia tota la pujada i és el meu punt fort. Realment per mi la cursa eren els primers 12 km, ja que després venien 2 km de carena (per cert molt tècnica però brutal) i després la baixada i no sabia que em trobaria, Però ha anat genial. Del km 12 al 15 he agut d’afluixar una mica el ritme, ja que havia d’estar molt pendent del terreny però els últims km em pogut tornar a apretar una mica la maquinària arribant els últims metres amb un bon esprint.
He parat el crono amb 3h i 51 minuts amb un 106é lloc de la general de 373 atletes. Però al km 10km anava en 49é lloc de la classificació general, però la cresta i el primer tram de baixada m’han fet perdre moltes posicions.
Tot i així molt content de la cursa feda. Ara ja pensant en el dia 30 de juliol, la SkyRace Comapedrosa (copa del món).

 

Gran matí a Tuixent. Corrent a casa a la Vertical de l’Arp

Un any més pujàvem a les terres de Tuixent la Vansa per córrer la Vertical de l’Arp, un dels verticals més llargues que fem.

Córrer a casa, sempre et fiques una mica més de pressió, de ganes de fer-ho bé, a la vegada que la motivació també és extra.

En les curses prèvies, encara no havíem tingut la possibilitat de baixar alguns segons els resultats de la temporada passada, això feia que també fos una cursa amb la concentració al 200% per intentar baixar al resultat de l’any passat encara que només fossin segons.

A les 9h del matí, després de fer un bon escalfament amb els companys de l’ETFEM i el CENA, es va donar el tret de sortida, un tret de sortida molt ràpid, en què el primer km és en baixada i la gent ja surt a per totes. Jo vaig agafar un ritme ràpid però constant sense anar al 100%, preferia poder apretar a la pujada, ja que era el meu punt fort i volia apretar una mica més la maquina. Al ser una cursa que el 95% és corredera, preferia intentar esprimer més el cos a la pujada, ja que el treball de cap podía ser més intens. Finalment arribàvem a meta fent un 17è lloc de la general de 115 atletes amb un temps d’1h 35 segons. Per fi aconseguim baixar el temps de l’any passat encara que acabem hagin sigut 10″, suficients per continuar motivat al 200% i amb moltes ganes de continuar treballat.

Vàrem aprofitar que corríem a casa, per ajudar a l’organització en el que vam poder, donant els premis als primers absoluts i vàrem fer el sorteig de material.

KMV Arruix de Santa Fé

El passat dia 3 de juny, un any més al poble d’Organyà, es va celebrar el KM vertical de l’Arruix de Santa Fé. El km Vertical més correder i ràpid que fem, ja que és un circuit de 4,5km per 670 metres de desnivell positiu. És una cursa que surt de la plaça del poble i s’enfila fins a l’ermita de santa Fé.

Dissabte després de dinar, vàrem pujar cap a Organyà a passar la tarda i poder gaudir de la màgia de la natura. Vàrem sortir d’Igualada amb el cel molt tapat i plovent una miqueta, i havia molta possibilitat que fos una cursa passada per aigua.
A les 4 de la tarda, aparcàvem el cotxe al poble d’Organyà, semblava que no plovia i que es volia destapar una miqueta. Vàrem anar a buscar el dorsal, a saludar els companys i a començar-nos a preparar per a la sortida.

A les 5:30 de la tarda després d’escalfar una miqueta amb els companys de l’ETFEM, varen donar el tret de sortida des de la plaça del poble. És una sortida una mica estressant, ja que a pocs metres de la sortida tens una curba tancada que és molt fàcil que passi alguna cosa.
A diferència d’altres curses, vaig fer una sortida molt progressiva de menys a més, en part, van ser les circumstàncies de la cursa que em van portar a sortir més calmat, ja que em va costar avançar a la gent el primer km, va ser una sortida que em vaig trobar una mica estancat, però de tot se’n aprèn. A poc a poc vaig agafar el meu ritme, vaig poder trobar alguns forats i vaig començar a avançar a la gent.

És un circuit que és molt còmode i t’atrau a corre gran part del circuit i ha gaudir-lo a cada passa, si més no són les meves sensacions, ja que sóc un esportista que les pujades són el meu terreny. La pluja d’hores abans, va fer que sigues un terreny enfangos i que haguéssim d’anar amb molt de compte de no relliscar amb les pedres molles, ja que relliscaven i era fàcil de caure. La mateixa pluja, va fer que fos una cursa amb molta humitat a l’ambient i que des de pocs metres de la sortida suéssim en constant degoteig. Me’n recordo arribar a meta eixugar-me la cara i veure com em treia molta suor de cop i la samarreta absorbia tota l’aigua.
Vaig acabar content i molt cansat, esgotat, a part d’haver acabat de fer una cursa, aquella humitat m’havia fos més que mai.

Vaig aprofitar per aprofitar la baixada per baixar una mica trotant, per estirar una mica cames i entrenar una mica les baixades.
Felicitar als companys d’equip i a l’entrenadora per la cursa feda i els resultats assolits.

A l’arribar a la plaça, abans que comences a ploure vaig veure els resultats, vaig parar el crono amb 36 minuts i 52 segons i un 30é lloc de la general de 215 atletes. Content per la cursa feda, però els resultats no acaben de sortir com voldríem, vàrem aprofitar per analitzar la cursa d’inici a fi per veure on havíem fallat, que havia passat… per intentar millorar en la següent cursa.
Vàrem acabar el dissabte amb un gran espectacle que ens va regalar la natura, una posta de sol entre núvols, sol i pluja.

 

Urban running Igualada

Dissabte dia 20 de maig, un any més va tocar córrer a casa, la Urban running. Per mi una cursa diferents en molts aspectes, ja que és en asfalt, a la tarda vespre, una distància que el ritme és molt alt.
Aquest any amb els entrenos que portàvem, ja veiem que seria difícil poder baixar de 40, ja que alomillor estàvem més forts físicament, però no estàvem tan ràpids. Però s’havia de provar, intentar.
A les 7 de la Tarda, ens vàrem trobar amb els companys del gimnàs de l’infinit que fèiem la cursa per escalfar junts, ja que portàvem uns dies entrenant plegats i per fer una mica més de pinya.
Després d’animar una mica als corredors de la cursa de 5km, vàrem anar a escalfar una mica i vàrem anar cap als calaixos de sortida. Aquella hora prèvia de la cursa em van venir molts nervis de cop, de voler donar el millor de mi, d’autopresio per millorar resultats, sabia que no estava tan ràpid com altres anys, però s’havia d’intentar aconseguir aquells objectius.
Moments previs a la sortida, vaig notar la boca pastosa i aquella sensació no em va agradar, com si necessites hidratarem. Però no ho entenia perquè havia begut molt durant tot el dia i dies anteriors.
Un any més, El Tècnic que ens portava en seguiment als entrenos de córrer del gimnàs, ens va fer de llebre a uns quants que teníem com ha objectiu baixar de 40.
A les 8 va ser el tret de sortida, de ritme em sentia molt agust, però em vaig sentir molt pressionat pels atletes que m’envoltaven que només volien avançar. Els primers 4 km vaig aguantar molt bé el ritme dels companys de l’infinit, però llavors va venir una pujada que s’em va fer molt llarga i els vaig anar perdent a poc a poc. No sé si em va faltar tirar més de cap, i no pensar tant, creuem-ho una mica més…. Va ser un moment que veia que encara em quedava molta cursa per endavant. Va ser llavors quan vaig veure impossible atrapar-los i vaig decidir agafar el meu ritme. La veritat em va agradar molt poder fer la segona volta sol, gaudint de la cursa, veien la gent, animant, patint tant físicament com psíquicament per intentar-ho fer el millor possible.
Finalment vaig parar el crono amb un tems de 40 minuts i 50 segons. Molt content la veritat. Però sempre tens aquella espineta clavada, ja que el teu objectiu era baixar de 40 minuts jajaja. Som exigents que i vols fer. Un cop a meta vàrem rebre moltes felicitacions i ens van donar les gràcies per què vaig ser la motivació d’algun atleta que vàrem anar plegats. Finalment vaig fer un 84é lloc de la general de 762 participants en la cursa de 10km. L’any vinent tocarà tornar-hi, per intentar baixar un altre cop de 40 minuts.Dissabte dia 20 de maig, un any més va tocar córrer a casa, la Urban running. Per mi una cursa diferents en molts aspectes, ja que és en asfalt, a la tarda vespre, una distància que el ritme és molt alt.
Aquest any amb els entrenos que portàvem, ja veiem que seria difícil poder baixar de 40, ja que alomillor estàvem més forts físicament, però no estàvem tan ràpids. Però s’havia de provar, intentar.
A les 7 de la Tarda, ens vàrem trobar amb els companys del gimnàs de l’infinit que fèiem la cursa per escalfar junts, ja que portàvem uns dies entrenant plegats i per fer una mica més de pinya.
Després d’animar una mica als corredors de la cursa de 5km, vàrem anar a escalfar una mica i vàrem fer anar cap als calaixos de sortida. Aquella hora prèvia de la cursa em van venir molts nervis de cop, de voler donar el millor de mi, d’autopresio per millorar resultats, sabia que no estava tan ràpid com altres anys, però s’havia d’intentar aconseguir aquells objectius.
Moments previs a la sortida, vaig notar la boca pastosa i aquella sensació no em va agradar, com si necessites hidratarem. Però no ho entenia perquè havia begut molt durant tot el dia i dies anteriors.
Un any més, El Tècnic que ens portava en seguiment als entrenos de córrer del gimnàs, ens va fer de llebre a uns quants que teníem com ha objectiu baixar de 40.
A les 8 va ser el tret de sortida, de ritme em sentia molt agust, però em vaig sentir molt pressionat pels atletes que m’envoltaven que només volien avançar. Els primers 4 km vaig aguantar molt bé el ritme dels companys de l’infinit, però llavors va venir una pujada que s’em va fer molt llarga i els vaig anar perdent a poc a poc. No sé si em va faltar tirar més de cap, i no pensar tant, creuem-ho una mica més…. Va ser un moment que veia que encara em quedava molta cursa per endavant. Va ser llavors quan vaig veure impossible atrapar-los i vaig decidir agafar el meu ritme. La veritat em va agradar molt poder fer la segona volta sol, gaudint de la cursa, veien la gent, animant, patint tant físicament com psíquicament per intentar-ho fer el millor possible.
Finalment vaig parar el crono amb un tems de 40 minuts i 50 segons. Molt content la veritat. Però sempre tens aquella espineta clavada, ja que el teu objectiu era baixar de 40 minuts jajaja. Som exigents que i vols fer. Un cop a meta vàrem rebre moltes felicitacions i ens van donar les gràcies per què vaig ser la motivació d’algun atleta que vàrem anar plegats. Finalment vaig fer un 84é lloc de la general de 762 participants en la cursa de 10km. L’any vinent tocarà tornar-hi, per intentar baixar un altre cop de 40 minuts.

 

KmV Quiri

El passat dia 14 de maig, a Noves de Segre, es va celebrar una altra edició del KmV Quiri, un km vertical molt xulo i divertit.
Abans de les 7 del matí sortíem d’Igualada rumb a Noves de Segre, ja que el tret de sortida era a les 9.
Als voltants de les 8 aparcàvem el cotxe a l’esplanada del poble i anàvem a buscar el dorsal, en què ens vàrem retrobar amb grans amics en què compartiríem un altre cursa més plegats. Mitja hora abans de la sortida, vaig començar a escalfar, a preparar motors per donar el millor de mi. A les 9:15 del matí va ser el tret de sortida, a diferència d’altres edicions vàrem sortir homes i dones tots junts. Es una cursa amb una sortida estreta en què els primers metres són en baixada i ha pocs metres de la sortida tens una curba tancada que et trenca el ritme i estar vigilant amb els companys que tens als costats. Vaig voler sortir amb un ritme alegre, però no al 100%, ja que es una cursa que es pot corre gran tros i no volia que aquella baixada inicial em passes factura.
Als primers metres de començar a pujar, em vaig situar al darrera de la primera dona i quan vaig trobar un forat vaig intentar anar-me escapant, durant els 2 primers km vaig tenir controlades les 2 primeres atletes, ja que em servien de referència vist les adicions anteriors, però de cop i volta em va avançar una 3ra atleta que s’havia posicionat en primera situació i a l’alçada de l’avituallament del mig em va avançar. Va ser el referent per ficar-me a darrere i continuar corrent fins l’últim km, ja que en ser una mica més tècnic vaig haver d’anar més en compte i se’m va escapar uns quants metres. Va ser una cursa que em vaig sentir molt còmode, sentint el cos treballar al 100% i notant les cames bullir. Vaig parar el crono amb un temps de 50:16 minuts, i un 37é lloc de la general. Un regust agredolç, ja que vaig fer 3:15 minuts més que l’any passat però 10 posicions menys.
Vaig aprofitar la baixada per fer un entreno de qualitat en baixada, córrer una miqueta i anar agafant confiança i velocitat per intentar perdre menys temps en futures curses.
Per acabar el matí ens vàrem quedar a l’entrega de premis, felicitant a tots els guanyadors. Per altra banda, un any més l’organització ens va fer un reconeixement a l’esforç.

Tugatrail

El passat 1 de maig, es va disputar a Castellolí la 9a Tuga Trail, una cursa espectacular pels corriols de la comarca.
Per mi és una cursa molt especial, per diferents motius:
Un dels principals motius, és el fet que l’organitzen uns grans amics, i unes persones que han apostat per mi des del primer dia.
Per altra banda, des de ja fa uns quants anys, és la cursa que dóna el tret de sortida a la temporada de curses de muntanya.
I el 3r motiu, és que he disputat 8 de les 9 edicions que s’han fet i van ser unes de les primeres curses de muntanya que vaig fer.
El dia 1 ens aixecàvem a les 6 amb nervis, amb il·lusió… amb molta intriga de com ens trobaríem i com aniria. A les 8 del matí ens trobàvem amb 2 companys més per anar rumb a Castellolí. Després d’agafar el dorsal, fer un cafè i un bon escalfament, ens varem posicionar a primera linneà de sortida, amb l’objectiu de començar la cursa al 100% des del segon 0. (Això de sortir a primera fila ja és tradició, ja que m’agrada poder engegar al 200% des del tret de sortida. Això si deixant passar a tothom qui vulgui).
Va ser una cursa amb un circuit nou, diferent de les 2 edicions anteriors. Va ser un circuit en què no hi van haver-hi pujades fortes això va permetre que fos una cursa més rapida i que és pogués corre pràcticament al 90% de tot el circuit. Això si no podien faltar les baixades tècniques.
Personalment em vaig sentir molt bé, molt còmode i em va agradar molt, tot i que jo sóc més de pujar.
Vaig creuar la línia de meta amb 1h i 57 minuts i un 132é lloc de la general de 537 inscrits.
La cursa van ser 19km i 700m de desnivell positiu.

Campionats d’Espanya a beret patinador i relleus 2017

Últim cap de setmana de la temporada, tot i els diversos entrebancs del temps en alguna cursa, de no poder anar als mundials, estic molt content i satisfet de com ha anat la temporada, el fet de poder estar a l’ETFEM, compartir moltes vivències plegats, curses, conviure molts dies les 24h ha fet que Sigués una temporada de somni.
Però ara tocava gaudir de l’últim cap de setmana de la temporada a Beret. El dijous al migdia just al plegar de la feina, em varen venir a buscar per portar-me a Lleida on agafaria un bus direcció a la Vall d’Aran. A les 6 de la tarda em plantava a l’hotel on estaríem tots els catalans instal·lats per poder conviure plegats aquells 3 dies.
Divendres al matí, vàrem aprofitar per esquiar una mica i poder fer reconeixement del circuit al pla de Beret, era un circuit en què tenia una pujada que es feia molt llarga amb una baixa una mica tècnica, ja que feia dues corbes, una de dretes i l’altre d’esquerres, seguidament d’una altra pujada que es feia molt dura i acabaves la volta en baixada i pla.
Després de fer unes quantes voltes i estudiar-ho bé, vàrem anar cap a l’hotel a descansar, ja que a la tarda aniríem a córrer i faríem uns quants estiraments.
Dissabte al matí, ens vàrem aixecar d’horeta i vam anar a estirar cames per donar el millor de mi, des de principis de setmana ja deien que el temps seria complicat amb nevades, i el meu cap ja es va mentalitzar que seria una cursa dura, exigent… però que havíem de donar el millor de mi.
Dissabte van tocar 10km estil lliure, jo per no perdre el costum la vaig fer el clàssic. Va ser una sortida a contrarellotge, ja nevant a tope des del principi. Una cura molt dura, en què en alguns moments em vaig arribar a plantejar d’abandonar, però vaig dir que ni pensar-hi, que poder competir en uns campionats d’Espanya no passa cada dia. Quan vaig arribar a meta vaig agrair moltíssim de no haver plegat, i és que tot sacrifici té la seva recompensa. Companys de cursa, em van venir a felicitar, i algun que altre em va venir a donar les gràcies, ja que quan em va veure patir però lluitant per acabar la cursa es va motivar i quan estava a punt d’abandonar va dir si el Pol pot jo també.
Aquestes situacions són les que fan créixer l’esport, el companyeris-me, les ganes de continuar lluitant i treballant al 200%. Jo sempre faig la broma que jo entreno per donar guerra a cada cursa perquè la gent es piqui contra mi i tinguin més ganes d’entrenar per poder-me guanyar jajajaja.
Un cop al cotxe, l’entrenadora em va proposar de córrer els relleus de l’endemà, aquell moment estava fos, destrossat. Però li vaig dir que si, que contes amb mi. Seria l’últim cartuxo de la temporada.
La veritat és que ho vaig agrair molt de poder córrer. Tot són experiències, vivències que podem compartir plegats.
Vàrem fer uns relleus en què aram 2 atletes Catalans (la Mireia i jo) i l’Asier (un atleta de l’equip Andorra), un gran equip, va ser una gran cursa, i unes condicions de la neu i del dia impecables. Molts dels que varem córrer diem que va ser una de les millors curses de la temporada.
Jo vaig ser el primer relleu, ja que era en clàssic i els altres dos eren en estil lliure.
Va ser una experiència molt xula, corrent i animant al mateix temps de la cursa. Espero l’any vinent poder córrer altre cop totes les proves dels campionats d’Espanya.

Campionats d’espanya a Benasque 2017

El passat cap de setmana del 28 de febrer a l’estació d’esquí de Benasque (Hospital de Benasque), es van celebrar una vegada més els campionats d’Espanya de llarga distància. Per mi va ser una cursa important, ja que feia poques setmanes que em comunicaven que no em deixaven anar als mundials d’esquí de fons adaptat i era una cursa que podia demostrar davant de molta gent que estava capacitat i que portàvem moltes hores d’entreno fet per arribar als mundials al 200%.
Va ser un cap de setmana de 3 dies, de germanor, de convivències, de riures…., ja que estàvem tots els del CENA i ETFEM junts (Pares, mares, atletes, tècnics…)
El divendres i dissabte vàrem aprofitar per esquiar i fer alguna volta de reconeixement al circuit de cursa. Era un circuit força pla, és cert que tenia una pujada inicial i alguna que altres pujadetes. Però son unes pistes que predomina el pla.
Diumenge al matí, un cop a pistes i mentres els tècnics provaven ceres, ja que era en clàssic, jo vaig agafar els més petits que corrien la marxa i vàrem anar a escalfar, a moure’ns, ha córrer una miqueta per poder fer una gran cursa. Després de provar esquís de carrera vaig anar cap a la línia de sortida, al primer calaix, ja que hi havia el calaix de Campionats d’Espanya i de marxa popular. Ens vàrem esperar que els delegats tècnics ens fiquessin en l’ordre corresponent de sortida. Recordo que feia molta calor jajaja.
Va ser una cursa de 30km, es van fer molt llargs, sobretot els plans de la segona volta, ja que a l’impulsar amb un basto semblava que no avancessis. Vaig acabar molt content i cansat. A l’arribar molta gent em va preguntar que ens havia passat per no poder anar als mundials, i la veritat és que la gent no podia entendre com la federació espanyola no ens i deixava anar si estàvem fent una gran feina. Realment durant molts dies vaig sentir molta estima i suport per què m’acabava de passar amb els mundials, ja que la gent que veu dia a dia la gran dedicació que hi estem ficant valora i veu que ens ho mereixem… Moltes gràcies.