Class Overview
Un somni fet realitat, Jocs Paralímpics Beijing 2022.
Després de 2 intents fallits a voler arribar a uns Jocs Paralímpics, Soshi 2014 i Pyeongchang 2018, decidí atacar un altre sicle paralímpic per intentar arribar a Beijing 2022 (aquesta vegada centrat i dedicat al 100%), era molt conscient que les possibilitats eren mínims, ja que tinc una diversitat funcional que a primer cop de vista no és massa visible comparada amb altre, pel fet que no em falta cap extremitat del cos, però a l'àmbit esportiu és una de les més complexes que hi ha. On el varem de classificació internacional juntament amb els seus factors de correcció mai han ajudat a poder competir amb igualtat de condicions amb els altres atletes.
Sempre he estat molt conscient de la desigualtat esportiva que em trobo, i que és molt difícil que tots els atlets paralímpics acabem tenint les mateixes igualtats, ja que cada diversitat funcional és un món diferent i extraordinari.
Però sempre he cregut en què tots tenim el dret d'aconseguit tots els nostres somnis i objectius, tinguem la diversitat funcional que tinguem. Que si tota la feina, esforç, dedicació, disciplina, és plena per molt que els resultats no seguin obtenir unes medalles també havien de ser balits per arribar a uns JJPP, i poder acabar transmetent uns valors únics i màgics a reu del món.
Està clar que estem parlant d'alt rendiment i que s'ha de buscar extreure la millor versió possible, però hi hauran diversitats funcionals que permetran aconseguir uns resultats X, i ni haurà d'altres que et permetran obtenir el resultat per a poder participar-hi (i deixant de banda la diversitat funcional, també ho podem trobar en alt rendiment ordinari).
El dia que em van trucar per explicar-me que havia aconseguit el bitllet dels JJPP (per invitació i criteri tècnic), a part de plorar moltíssim, vaig voler investigar quants fondistes paralímpics espanyols havien aconseguit aquella fita, i vaig veure que em convertiria amb el 6è. El que no m'imaginava era descobrir que marxàvem a fer història de la paràlisi cerebral, convertint-me amb el primer espanyol de la història en participar en uns Jocs Paralímpics d'hivern amb paràlisis cerebral.
Aquell moment vaig entendre que tot el camí que havíem fet, totes les caigudes que havia tingut, llàgrimes.... havien valgut la pena i agafaven tot el seu sentit.
Des del dia que em van donar la notícia fins al marxar cap a la Xina, he plorat moltíssim (en mig dels entrenaments, moments de reflexions, estones amb amics....), de veure que tota aquella feinada no només dels 12 anys amb l'alt rendiment, sinó els 31 anys que portava fent camí arribaven a uns Jocs Paralímpics.
L'aventura va començar el 15 de febrer, on viatjàvem a Madrid amb el Manel (entrenador d'snow) amb furgoneta des de Vielha per trobar-nos amb la resta de companys i poder fer la presentació oficial dels Jocs Paralímpics de Beijing2022, un acte on primer ens varen donar tota la roba oficial del CPE, i després es feia l'acte institucional a la Casa del Deporte.
Recordo que a partir de llavors les entrevistes de ràdio, TV, XXSS... van ser un boom brutal, on no estava acostumat a viure una situació igual i que costava molt gestionar-ho. Però que per sort a la Xina, teníem la cap de premsa que ens gestionava totes les entrevistes i buscava el millor moment per fer-les, sense nervis, estrès.....
El Viatge començava el 26 de febrer:
On després de passar tot el mes a Vielha, per reduir al màxim el cercle social, poder fer les PCRs pertinents, i proves prèvies als Jocs Paralímpics de Beijing 2022, degut a la covid-19, el dia 26 a la tarda un autobús ens venia a buscar a Vielha per marxar rumb a Barcelona i poder trobar-nos amb la resta d'expedició que venien de Madrid (Metgessa, físio, cap de premsa, cap d'expedició), poder-nos conèixer amb calma i acabar de preparar els equipatges per marxar a la Xina. Va tocar ordenar i marcar cada equipatge a on volíem que ens el fessin arribar (Vila Paralímpica, estadi d'snow, estadi de Biathlon/esquí de fons), acabar de preparar documentació per entrar a la Xina....
Des del CPE, ens varen acabar de donar 4 indicacions del viatge, un mòbil xines... i entre una cosa i un altre ens van donar uns quants pins representatius d'Espanya (les menines), i és que un intercanvi molt bonic que hi ha a tots els JJOO i JJPP és l'intercanvi de pins entre països, ja sigui com a record, com a excusa per interactuar entre altres països, atletes, tècnics.... realment un joc molt divertit i que tot i tenir moltes restriccions per la covid, es va poder dur a terme.
El dia 28 ben d'hora al matí, ja amb els nervis, i les emocions a flor de pell marxàvem rumb a l'aeroport de Barcelona per emprendre el vol, primer cap a París, i després cap a Pekín (amb vol tancat només amb esportistes, equip tècnic, premsa... dels JJPP). I un cop a la Xina va tocar agafar un autobús per acabar d'arribar a la Vila Paralímpica.
Recordo només sortir de l'avió veure que tot estava ambientat dels JJOO i JJPP (aeroport, autobusos, carreteres....)
Després de moltes hores de viatge, vàrem arribar a la vila paralímpica i on estarem 15 dies gaudint al màxim d'aquell somni. Una petita ciutat, amb carrers, plaça on hi havien diferents botigues (supermercat, floristeria, botiga de records, caixer, perruqueria....), i en altres zones de la vila trobavem el gimnàs, zona de jocs i realitat virtual per desconnectar en les estones lliures i mortes...., zona de rentadores i secadores per si havies de rentar roba, menjador (on tot i haver-hi taules llargues, per tema covid estaven dividides amb parets de plàstic unipersonals), i un edifici de servei mèdic (on el segon dia ja em va tocar fer-me un anàlisis de sang per un control anti dòping).
Per a poder-nos desplaçar per dintre la vila, teníem un servei de transport per circulant per la vila tot el dia per si no volíem caminar amunt i avall.
Cada país estava repartit en diferents edificis i apartaments, en el nostre cas teníem assignat 2 apartaments, en què un es va quedar l'equip tècnic amb (cap d'expedició, premsa, metgessa, físio...), i l'altre érem esportistes i tècnics esportius.
En estar en plena pandèmia, teníem una aplicació de mòbil on 15 dies abans de marxar a la Xina i durant tots els jocs havíem de passar comunicat diari del nostre estat de salut, a banda de què cada dia de la nostra estada al pis asiàtic ens havíem de fer una PCR.
Una de les coses que més ens va sorprendré, és que només sortir de l'avió en aterrar a la Xina, tothom anava vestits amb trages epis de dalt a baix, pràcticament les úniques persones que vàrem veure sense trages epis van ser els voluntaris que cada país tenia assignat.
Pel que fa a l'estadi d'esquí de fons i biathlon, el teníem a 5 minuts en autobús de la vila, però teníem un servei molt regular d'autobusos on ens portaven cap a un costat i l'altre. A l'hora d'agafar el bus a la vila, o al retornar per poder entrar de nou, havíem de passar per una zona on primer havies de passar un control de material i reconeixement, i després accedies en una mena d'estació d'autobusos on agafavem els diferents autobusos per a fer els trajectes.
Vaig marxar als Jocs amb la idea de gaudir al màxim, empapar-me de cada moment, amb tot l'equip que estàvem allà. La feina ja estava feta, i el fet de gaudir cada segon em permetia poder extreure també un millor rendiment.
I és que quan estàs acostumat a marxar a les copes del món només el teu entrenador i tu, i de cop i volta estàs envoltat de 9 persones on cada escu s'encarrega de la seva feina i tu et pots centrar al 200% en gaudir al màxim, entrenar i competir, i el teu entrenador, saps que només està dedicat a lo seu, sense haver de patir d'altres mal de caps és genial.
Recordo que una de les coses que més em va al·lucinar, és quan em van explicar la logística que faríem per anar a l'estadi i tornar, i el funcionament de durant els entrenaments. I és que el Nil (el meu entrenador i Skimen) faria els seu horaris, coincidíssim o no. Jo faria els meu horaris on sempre m'acompanyaria una persona mínim a l'estadi i que mentrestant que jo entrenes.... es quedaria a l'estadi vigilant que tot anés bé.
Quan veus aquell funcionament, que tu només estàs centrat a entrenar, gaudir, competir... els resultats acompanyen.
Abans de marxar a la Xina, vaig seguir tots els JJOO d'esquí nòrdic, però sobretot Biatlho, ja que eren les pistes i estadi on em tocaria competir.
Ja hi anava amb una imatge a la ment, on era conscient que ens trobaríem neu de canó (un tipus de neu que no estem acostumats), amb unes pistes aparentment còmodes i esquiables, cosa que m'agradava molt, però també anava mentalitzat que era una zona de molt vent i que em podia perjudicar molt a l'hora de competir i entrenar, ja que les traces del clàssic es tapaven amb el polsim de neu.
Al fer el reconeixement de circuit el primer dia, recordo sentir-me molt còmode amb la pista, molt esquiable, amb la neu dura..., però això si es confirmava que feia molt vent i que tocaria analitzar molt bé el circuit per treure el màxim rendiment en cada part del circuit. Abans que comencessin els jocs va haver-hi un dia que les pistes tant d'snow, esquí alpí i fons varen estar tancades per fort vent.
A tots ens va sorprendre els paisatges i les condicions en què s'havien celebrat aquells jocs, recordo un paisatge molt sec, on havien plantat alguns arbres joves expressament per aquell esdeveniment tots alineats, amb torres dissimulades com si fossin arbres, molins de vent.... perquè us feu una idea semblava com estar als Monegros. Es veu que era el lloc més sec de Xina però a la vegada el més fred. I això volia dir que s'asseguraven tenir neu i conservar-la.
El dia 4 de març es va fer la inauguració dels jocs paralímpics, on vestits ja de gala, sortíem de la vila per anar a Pekín, 3h de tren i autobús per anar i tornar, escoltats amb la policia.
Van ser moments molts màgics, on recordo estar al túnel abans de fer la volta a l'estadi amb gran part de l'equip i amb moltes ganes de gaudir-ho amb tots ells, la volta a l'estadi em va passar rapidíssima i ja vàrem anar a seure a les grades, on després de l'espectacle i els parlaments d'obertura dels jocs van encendre el peveter i el meu cos es va emocionar directe. Allà vaig començar a ser conscient que allò que semblava impossible s'estava fent realitat, on aquell somni tan somiat, treballat, lluitat... ja no era un somni. El millor va ser poder abraçar a tot l'equip un cop acabat l'acte i poder fer algunes fotos de rigor al centre de l'estadi amb el peveter encès.
A partir de l'inauguració dels JJPP, van començar totes les competicions, i els horaris d'entrenament també van canviar. Cada dia hi havia alguna cursa o un alguna altre a l'estadi, i havíem d'entrenar a partir del migdia / tarda, cosa que no estàva tan acostumat. Sobretot els dies previs a les competicions on tena les meves rutines fetes i es veien una mica afectades. Però després de parlar-ho amb el físio i entrenador vàrem trobar els millors horaris perquè no ens afectes i treure el millor rendiment.
Cada tarda després dels entrenaments tocava passar pel físio a fer una mica de revisió per ficar el cos a punt per a l'endemà i les competicions.
Un cop acabades les competicions va tocar celebrar-ho amb tots els companys d'expedició tot tallant la rasta que m'havia acompanyat en tota la meva trajectòria esportiva i les patilles.
El dia 13 de març, va ser la clausura dels Jocs paralímpics, on vàrem repetir la mateixa logística de viatge de la inauguració per anar i tornar a Pekín.
Aquesta vegada a diferència de la inauguració que vàrem donar tots la volta de reconeixement, només la feia l'abanderat del país, i en ser l'abanderat de la clausura em va tocar anar sol en els moments previs de sortir a l'estadi i donar el tomb, juntament amb una persona voluntària que m'acompanyava i em guiava. Just quan estàvem tots els països ja a punt de sortir, va començar l'acte i en sonar l'himne xines va ser genial veure com tots els voluntaris es varen ficar mirant el mastil de la bandera encara que no la veiem, i varen començar a cantar l'himne del seu país.
Acte seguit va tocar sortir a l'estadi i gaudir al màxim d'aquell moment. Recordo que la volta va durar una mica més i la vaig poder gaudir i viure molt més.
Una història, aventura.... que mai oblidaré!!
Em podria quedar amb moltes coses d'aquests JJPP, però em quedo amb el gran i genial equip/expedició que m'ha acompanyat en aquesta aventura brutal.
En haver fet història i que tota aquesta lluita, dedicació plena i pura, pugui obrir ports a molta gent en un futur a lluitar i treballar per aconseguir tots els seus somnis.