14è de la general, molt content de la cursa feta, de com em vaig veure esquiant i competint, tot i les emocions i sentiments que corrien per dins i que van fer que potser sortís una mica més revolucionat del compte, i poc a poc vaig anar trobant el ritme. Cursa gaudida d’inici a fi com mai, on el fet d’anar molt enganxat al japonès per temps i l’Ucraines a pista de joc, va estar molt més viscut.
12 anys somiant en aquell moment, en aquella carrera, aquell dia.
El dia va començar amb bones sensacions, fent una bona activació abans d’esmorzar. Recordo els moments previs a carrera molt fluids i rodons, cosa que després es va veure reflectit a la pista.
Podria parlar-vos de nervis, però quan tens un equip de 9 persones al teu costat a Beijing, un skimen que s’ho està treballant a topee, i moltíssima gent des de Catalunya / Espanya animant, els nervis estan allà, però es gestionen extraordinàriament bé. El que sí que us podria comentar, després d’analitzar imatges i vídeos, és que el meu cos va decidir esquiar molt més tort del compte (la part esquerra més avançada que la dreta), segurament va ser la manera de què el cos expresses els seus nervis i emocions. I és que el fet que la meva diversitat funcional sigui una paràlisi cerebral, a causa d’emocions, sentiments, cansament…. cada dia el cos reacciona d’una manera diferent.
Van ser 4 voltes de 5km, on vaig tenir companys d’equip repartits pel circuit de tal manera que m’anaven passant parte de posicions, resultats, em donaven avituallament…. però el Nil, el vaig tenir pendent en tot moment de quan jo decidís i si feia falta, poder fer un canvi d’esquís tot fent una parada tècnica a l’estadi i en una zona habilitada. I és que al ser una cursa llarga, està permès poder canviar esquis amb l’ajuda i suport d’un tècnic. A la 3ra volta vaig decidir fer un canvi d’esquís i acabar de competir amb esquís ressent fets.
Ja a l’última volta i quan faltaven 2,5km em vaig poder enganxar una mica al darrere de dos atletes i on em van donar un plus extra per acabar d’arribar a meta sense energia.
El moment d’entrar a meta exhaust, em van passar mil coses pel cap, eren molts anys somiant i imaginant-me una arribada a meta a uns JJPP, amb la Laia, amb el seu fill i ella, amb el Nil, agafant aire just a l’arribar tot mirant a l’horitzó i comentar tots els moments viscuts fins a arribar a travessar aquella línia d’arribada amb ells dos…
Però realment va ser passar la línia de meta i tenir ganes d’estirar-me a terra ficar-me les mans al cap i pensar que l’acabava de liar parda, que aquella bogeria de participar en uns jocs s’estava fent realitat i que ja tenia la primera cursa i la més important a la butxaca.
Recordo que el Gabi, tot emocionat em va venir a ajudar i abraçar. Després de saludar, abraçar a tot l’equip i al president de la FEDPC que m’havia vingut a animar, em van cridar per fer-me un altre control antidòping.
Felicitat extrema de la diversitat funcional que tinc, de tots els valors i les experiències que em regala.